Uncategorized

El 9N sentenciat

 

DSC_1280_5924832665285951573-669x272
Foto: Partit Demòcrata (www.partitdemocrata.cat)

Aquesta setmana, amb una rapidesa que hauria ser replicada a qualsevol altre procediment judicial, hem conegut la sentència contra el President Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau per organitzar una consulta no vinculant sobre el futur del nostre país.

És sabut, conegut i assumit per la majoria de la societat catalana que la justícia espanyola està absolutament polititzada, i que han convertit un procés democràtic i cívic promogut per ciutadans i polítics d’aquest país en un procés judicial contra aquells qui estan promovent i garantint aquesta participació. Res de nou, el 9N estava sentenciat just el mateix dia que es va obrir la causa contra els membres del govern.

Però si entrem en el fons de la sentència, tot resulta encara més sorprenent. La sala del TSJC tan sols ha sabut argumentar una sola causa contra els imputats: la desobediència a una carta del Tribunal Constitucional. Greu delicte, segons ells. Una simple demostració de la seva força (judicial, només) a ulls de molts altres. O és que no s’han plantejat aquests magistrats, tan ben preparats, que existeix un estat espanyol que està incomplint les sentències (sentències!) judicials en temes com la gestió del 0,7% de l’IRPF a favor de Catalunya? Això només té un simple argument: el 9N estava sentenciat abans que el judici comencés, abans que s’escoltés a totes les parts. Algú ja havia decidit pels propis jutges.

Òbviament aquest fet passarà a la història com l’atac més gran d’un estat espanyol, amb tics antidemocràtics, contra aquells qui van promoure una organització exemplar amb milers de voluntaris i més de 2.300.000 vots de ciutadans d’aquest país expressant la seva opinió. Però també passarà a la història, segurament, com el fracàs més gran d’uns polítics espanyols que, tancats en el seu despatx de Madrid, han dissenyat una estratègia per frenar una voluntat majoritària del poble de Catalunya per aconseguir la llibertat del nostre país.

Això no hi ha qui ho aturi. El 9N va ser el primer desafiament a l’estat espanyol per garantir als catalans votar quin volen que sigui el seu futur polític. I el referèndum que el Govern haurà de convocar, tasca encarregada al Vicepresident Junqueres i al conseller Romeva, en serà la més gran demostració que sentències com aquestes no només són d’una injustícia absoluta sinó que també generen més persones disposades a sumar-se al projecte de la llibertat d’aquest país.

El que no es pot negar és que amb aquesta sentència han aconseguit apartar temporalment (o això almenys estava en les seves intencions) un gran actiu polític del país com és el President Mas. La seva inhabilitació vol condicionar el futur que tindrà aquest país. Un futur que l’estat espanyol vol seguir controlant i manipulant però que es troba a hores d’ara ja en mans de la ciutadania d’aquest país i d’un govern que treballa incansablement per fer realitat els anhels de llibertat del nostre poble. Perquè han aconseguit sentenciar el 9N tal i com havien dissenyat però no aconseguiran frenar una nova onada de milions de persones votant, en un referèndum, per la independència de Catalunya.

Anuncis
Uncategorized

IMG_8057Estimar sense diferències

A vegades ens podem sorprendre de les situacions que es donen en una societat cada cop més avançada, més moderna i més permeable als nous temps canviants que vivim. El cap de setmana passat, amb una agressió a una parella de nois joves fent-se un petó a Berga, és el clar exemple que alguna cosa no acabem de fer, entre tots plegats i com a col·lectivitat, prou bé. Que segueix existint un col·lectiu de persones vulnerable i que pateix situacions incòmodes, complexes i, en alguns casos puntuals, de violència física.

Que dues persones s’estimin és allò més normal en aquesta vida. Algú ha dit mai que no puguin ser del mateix sexe? Hi ha alguna diferència entre l’amor que pot tenir un marit i la seva muller amb el que demostren dos nois? O dues noies? Permeteu-nos que us ben afirmem que de diferències, cap ni una. Però encara a dia d’avui hi ha qui les hi vol veure, qui les hi vol trobar.

No hem avançat prou encara com a societat. Ens cal més pedagogia, més testimonis que perdin la vergonya i s’expressin amb la naturalitat i quotidianitat que l’amor i les relacions afectives impliquen. I ens cal fer-ho des de ben petits. Per què les nenes juguen amb nines i els nens a futbol? No tenim la capacitat de deixar-los experimentar i compartir jocs des de ben petits? Quin perill o quin problema hi trobarien els pares en plantejar situacions diverses com aquestes? I a les escoles poder-ho exemplificar amb absoluta claredat?

Són reptes grandiosos que hem de ser valents d’afrontar com a societat, com a país i com a persones a títol individual. Nosaltres ens estimem, ho diem alt i clar. Perquè en la forma com demostrem aquesta estimació, no existeixen diferències.

Uncategorized

M’exalta el nou, m’enamora el vell

Cm_uWVDXYAA-xBi

Aquestes paraules que el president Puigdemont ha expressat a la cloenda del congrés fundacional del Partit Demòcrata Català són el resum més clar de la barreja de moments que alguns hem tingut l’oportunitat de viure, i que intentaré resumir en 5 moments que, per mi, han estat especials.

  1. Convergència és una gran història d’èxit. Sí, tal com ho llegiu. Gairebé 40 anys després de fundar-se aquesta eina de transformació del país, aquest cap de setmana ha tingut el seu enterrament davant més de 1000 militants. No és cap broma, és la constatació que algunes actituds han fet massa mal a un partit per poder mirar amb sinceritat a la gent que ens diposita (o dipositava) la confiança. Per alguns, han estat gairebé 40 anys treballant de valent sota el projecte. Per altres, com en el meu cas, han estat 13 anys d’aprenentatge constant i de compromís cada cop més ferm que aquesta era l’eina necessària per fer avançar pobles, ciutats i el país.
  2. El “coitus interruptus” per batejar el nou partit. Era el primer aspecte important i del qual calia que tothom hi poguessim dir la nostra, però potser això no estava del tot previst. La realitat: una sensació generalitzada que calia replantejar les propostes inicials i escoltar més als associats que volien també “parir” el nou partit. No va ser una decisió fàcil de prendre, però les hores posteriors demostren que calia prendre aire, distància per una estona i reformular les propostes. Només així tothom se les podria fer seves.
  3. Els passadissos i els cafès, marca de la casa. Això és quelcom natural en un congrés, però alguns cafès d’aquest cap de setmana són pel record. Jo en vaig tenir un, amb la Marta Pascal. Bona amiga, amb projecció de futur i segurament a l’ull de l’huracà alguns dies enrere. Va servir per conèixer que no tot s’hi val en política, que no es poden utilitzar ni cremar noms a l’atzar per un simple aprofitament personal. Amb ella li ha passat, i amb els seus trenta i pocs anys no estem en condicions de perdre capital humà d’aquesta magnitud. Són coses que passen a la política, però sobretot són coses que cal canviar. Almenys, jo no estic disposat a seguir-les contemplant.
  4. La JNC segueix forta i marca el camí. Són els joves, els valents i els pioners en moltes propostes. Veure com les seves aportacions marcaven tendència a la resta d’associats i que algunes de les “famílies” del nou partit hi anaven constantment a negociar propostes, és motiu d’orgull pels qui n’hem format part una pila d’anys. La JNC segueix sent el motor dels canvis al nou partit, i és imprescindible que tots prenguem nota del que ens diuen: més renovació, més transparència, menys duplicitats de càrrecs i sobretot més proximitat a la ciutadania. Prenem-ne nota, són els joves però ens han marcat el camí.
  5. El naixement del Partit Demòcrata Català. Ha estat el moment més esperat i alhora aplaudit a la sala. Per votació de tothom, aquest ha estat l’escollit. Haurem encertat? Haurem errat en la decisió? Això queda en un segon pla quan la decisió ha estat presa per tots els presents. Sense cap impediment ni limitació. Votant igual o diferent que el company del costat o que el mateix president Puigdemont. I a mà alçada!

La suma de tots els moments expressats i altres que un s’emporta en el record són tan sols la primera mostra que el nou Partit Demòcrata Català va de debò. Que tenim ganes de tornar a ser la referència de molts ciutadans del país i que no més amb la credibilitat demostrada de congressos com el d’aquest cap de setmana, això serà possible. Amb el millor record, coneixement i reconeixement de CDC, però també amb l’esperança, la il·lusió i l’empenta del partit que tot just comença a caminar.